El català

Каталонский язык (читать по-русски)

Vicent Beltran i Calvo

L’únic estat del món que té com a llengua oficial el català és Andorra. A banda d’aquest petit territori situat al bell mig del Pirineu amb molt poca població, a la resta del domini lingüístic català la llengua pròpia comparteix cooficialitat amb l’espanyol, al Principat de Catalunya, a les Illes Balears i al País Valencià. Per contra, té només un reconeixement simbòlic a la franja oriental de la comunitat autònoma d’Aragó (25 pobles de la província de Terol, 5 de la de Saragossa i 75 de la d’Osca); a la Catalunya Nord, que és com es coneix extraoficialment el Departament dels Pirineus Orientals de l’estat francés, que té com a capital Perpinyà; als llogarets catalanoparlants de la província de Múrcia, i a la ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya. En aquest territori descrit viuen aproximadament un total de 14.000.000 de persones. Cal tenir en compte que a la Vall d’Aran (al nord-oest del Principat) es parla gascó, una variant de l’occità, i que l’interior del País Valencià, on antigament es parlava aragonés, a les hores d’ara és castellanoparlant. La vitalitat i el prestigi de la llengua és variable segons la regió.  Mentre que el català es troba clarament minoritzat a les comarques situades a la banda septentrional de la serralada pirinenca, a la ciutat sarda de l’Alguer i a les grans metròpolis, sobretot del País Valencià (Alacant, València i Elx; però també, en part, a Palma), en altres zones és la llengua vehicular entre la població autòctona, que hi és majoritària, i gaudeix d’un major prestigi, sobretot al Principat de Catalunya, però també en ambients rurals o semiurbans de les Illes i el País Valencià. La franja d’Aragó és el territori on la vitalitat del català és major, tot i que precisament és ací on menys suport té per part del govern aragonés. Per una altra banda, el català és una de les llengües del món amb més presència en internet: sembla que és la llengua de l’estat espanyol dominant a la viquipèdia.
La lingüística actual coincideix a denominar aquesta llengua romànica com a català o llengua catalana, com també ho fan els estatuts d’autonomia del Principat de Catalunya i de les Illes Balears. No obstant això, en territori valencià, aquesta denominació, acceptada i àmpliament utilitzada en àmbits acadèmics, coexisteix amb el nom tradicional i popular de valencià. És precisament en aquest bocí de territori on, al costat o arran de l’aparició de diverses publicacions cap als anys seixantes d’alguns escriptors com ara Joan Fuster, que recordaven l’origen català de la població valenciana i la catalanitat de la llengua pròpia, avalats posteriorment per molts historiadors, apareix en el moment de la transició política espanyola un moviment secessionista important, secundat ben sovint per persones de classe mitjana o alta de les ciutats més poblades que havien abandonat el català com a llengua familiar, i instigat per diversos partits polítics, que escampen la idea que català i valencià són llengües diferents alhora que afavoreixen decididament l’espanyolització. 

El català és una llengua poc fragmentada dialectalment. Les diferències geogràfiques internes són molt menors que les de l’espanyol, per exemple. Tradicionalment, s’ha consensuat que la divisió dialectal de la llengua catalana queda dividida en dos grans blocs —l’oriental (Tarragona, Barcelona, Girona, Perpinyà i les Illes Balears) i l’occidental (Andorra, Lleida, Tortosa, la franja d’Aragó i el País Valencià)—, que, en fonètica,  es basa principalment en la reducció o no de les vocals àtones [a], [e] i [ԑ] a vocal neutra [ә] i en el manteniment o tancament de les vocals àtones [o] i [ᴐ] en [u]: ferr[o], f[o]rat, taul[a], g[e]rmà (occ.) enfront de ferr[u], f[u]rat, taul[ә]i g[ә]rmà (or., llevat del mallorquí que manté les oo àtones sense neutralitzar); en morfologia, en l’oposició de formes verbals com ara patix, agraïx, que parle / que parlo, que se’n vaja (occ.) / pateix, agraeix, que parli, que se’n vagi (or.); i en lèxic l’oposició entre els geosinònims espill, roig, melic (occ.) / mirall, vermell, llombrígol (or.). Ben sovint les variacions geogràfiques que presenta la llengua es distribueixen de manera més capriciosa, com ara la presència de l’anomenat article “salat”, procedent del llatí ipsu,-a, ben comú en la llengua clàssica  i freqüent en toponímia i antroponímia, conservat a les hores d’ara a les illes Balears i, en territori peninsular, només a Cadaqués  —Costa Brava— i a Tàrbena —a prop del cap de la Nau—: es llibre, s’oli, sa dona, ses taules. Paral·lelament aquest article és la forma normativa i estàndard de la llengua sarda. La primera persona del present d’indicatiu es realitza almenys de sis maneres diferents: a més de les solucions estàndards canto —pronunciat cant[o] en nord-occidental i tortosíi cant[u] a la major part del català oriental—, cant[e]del valencià centromeridional, cant del baleàric i alguerés i cant[i]del català septentrional, hi ha també cant[a]de manera aïllada al País Valencià i les solucions reforçades càntec, càntoc i càntot en diverses localitats. Cal destacar també la presència en tot el territori lingüístic del pretèrit perfet perifràstic creat amb l’auxiliar anar seguit d’infinitiu, que en altres llengües s’interpreta com a futur (fr. va parler i esp. va a hablar ‘parlarà’) i que en català és sempre un passat: el meu veí va parlar amb mi l’altre dia. Al costat d’aquesta solució única en la Romània i en l’àmbit indoeuropeu, existeixen les formes de passat simple del tipus parlí, parlares, parlà, ..., que es mantenen vives només en valencià central i a l’extrem sud de la llengua i que són considerades, en general, formes literàries i arcaiques. Quant als demostratius, cal destacar que el valencià manté els tres graus de locació clàssics (açò, això, allò / este, eixe, aquell), mentre que la resta del domini lingüístic els ha reduïts a dos (això, allò / aquest, aquell), com fa el francés, l’italià o l’anglés, per exemple; a més a més, com es pot observar, en català actual, llevat del valencià, tortosí i els parlars nord-occidentals extrems, els demostratius de proximitat es presenten reforçats: este, esta s’oposen, per tant, a les formes més generals aquest, aquesta. A l’època medieval coexistien totes dues formes (esta / aquesta, eixa / aqueixa, però sempre aquella).
Abans de l’arribada dels romans, el territori català estava habitat per pobles no indoeuropeus. Gairebé a tot arreu existia una cultura ibera, que a la meitat occidental del Pirineu català estava clarament relacionada amb el poble basc i, de fet, els parlars bascoides s’hi mantingueren fins al segle X o XI.  Coetàniament a les Balears hi havia la cultura talaiòtica, procedent segurament de la Mediterrània oriental. Més tard arriben al centre de Catalunya pobles indoeuropeus emigrats del centre d’Europa; posteriorment els grecs i els cartaginesos funden colònies comercials a les costes i els cartaginesos arriben a Eivissa.
La dominació romana al territori català en sentit ampli durà vora set segles, des de l’any 218 aC fins al segle V dC. i els pobladors que s’establiren a la Tarraconense —denominació toponímica utilitzada pels romans— foren bàsicament soldats, mercaders i colons.
Des del punt de vista lingüístic, el català és considerat una llengua gal·loromànica, és a dir, coincideix majoritàriament amb l’occità, llengua bessona, i també amb el francés; i ben sovint també presenta continuïtat geogràfica amb l’italià. Podem dir que, deixant al marge les àrees laterals —la resta de parlars romànics peninsulars i el romanés a la banda oriental de la Romània—, les innovacions que irradiava Roma i que s’estenien ràpidament per la Gàl·lia arribaven al territori català originari amb certa comoditat: arribar, bullir, cama, formatge, llit, malalt, menjar, parlar, por, taula, trobar, voler, termes paral·lels als corresponents occitans, francesos i italians, s’oposen, per exemple, als espanyols llegar, hervir, pierna, queso, cama, enfermo, comer, hablar, miedo, mesa, encontrar / hallar i querer, en molts casos procedents d’un llatí més clàssic. No obstant això, també és cert que, en etapes posteriors, el lèxic català ha tendit a iberitzar-se tímidament, com ara en casos com germà, germana, deixar, matar, cec o més sacrificant els seus geosinònims antics frare, sor, jaquir, ociure, orb i pus. Aquesta tendència s’acusa, si de cas, una mica més en català occidental, més proper geogràficament als parlars ibèrics: els mots occidentals espill, rabosa, roig apareixen enfront de mirall, guineu i vermell, propis del català oriental. Les coincidències amb altres parles romàniques són més capricioses, com per exemple entre el valencià volta, afonar i pitxer i l’italià volta, affondare i bicchiere, com també el valencià eixir ‘sortir’ amb l’italià uscire i el romanés ieşire o el català oriental galleda ‘poal’ amb el romanés găleată.
Les invasions germàniques del segle V produeixen l’enfonsament de l’Imperi Romà. Els visigots, expulsats d’Occitània pels francs, s’instal·len a la península Ibèrica i acaba adoptant la llengua  i la cultura dels conquerits. Per tant, el superstrat germànic en el cas del català, es redueix, sobretot, al lèxic i a l’onomàstica: blanc, blau, bru, esquena, anca, fresc, estona, gaire, guerra, Bernat, Guillem, Arnau, Llofriu, Guimerà, ...
En el segle VIII la península és envaïda pels àrabs. Els francs els derroten a Poitiers (732). Carlemany, l’emperador franc, intenta restaurar l’Impèri Romà d’Occident i els francs conquereixen el nord de la península fins al riu Llobregat. La zona pirinenca oriental esdevé la Marca Hispànica, formada per comtats, que formarà part de l’Imperi Carolingi. Amb la independència dels comtats catalans (segle IX), Barcelona es transforma en el centre aglutinador. És ací on naix la llengua catalana, en contacte amb l’occità per raons geopolítiques. Les relacions s’estableixen cap al nord. El català i l’occità a penes diferien. Mentre la resta del territori dels actuals Països Catalans estava dominat pels àrabs, tot i que les parles autòctones procedents del llatí —l’anomenat mossàrab— es mantingueren durant molt de temps encara que desaparegueren quan a la conquesta catalanoaragonesa. L’arabització completa d’aquestes terres meridionals, que posteriorment es catalanitzaren, deixà la porta oberta a l’entrada d’arabismes, relacionats sobretot amb el camp de l’agricultura i l’alimentació, molts dels quals s’estengueren ràpidament cap a la resta d’Europa i del món: albergínia, albercoc, carxofa, garrofa, taronja, safrà, sucre, sofre, cotó, magatzem, duana, etc.
L’expansió catalanoaragonesa —la unió de Catalunya i Aragó es podria equiparar a una mena de confederació, segons la terminologia actual— arranca el segle XII. Aragó i la seua llengua s’espandeix per l’interior (Terol-1172), buscant la mar i abraçant les comarques ponentines del País Valencià. El poble català, la seua cultura i llengua conquereix les terres més costaneres (Tarragona-1128, Lleida-1149). Un segle més tard els catalans arriben a Mallorca (1229) i a València (1238). La màxima expansió de la llengua catalana arriba a l’Horta de Múrcia. Al segle XIV es produeix l’expansió cap a la Mediterrània oriental de la Corona Catalanoaragonesa, que esdevé una potència política i comercial: primer Sardenya, Nàpols, Sicília, Atenes i Neopàtria. És al segle XV, conegut com a segle d'or de la literatura, quan s’escriuen les millors obres en català. Hi destaquen, entre d’altres, els escriptors Bernat Metge, Jordi de Sant Jordi, Joanot Martorell, Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Jaume Roig. Anteriorment hi havia destacat el mallorquí Ramon Llull, a cavall entre el segle XIII i XIV, i encara una mica abans destaca la lírica trobadoresca, que difonen els joglars oralment, i la prosa historiogràfica representada per les quatre grans cròniques, que formen el millor conjunt historiogràfic de l’Europa medieval: la Crònica de Jaume I o Libre dels feits, la Crònica de Bernat Desclot, la Crònica de Ramon Muntaner i la Crònica de Pere el Cerimoniós.
Després d’aquells segles d’esplendor, la unió desigual del Regne d’Aragó i el de Castella, l’any 1479, comportarà progressivament uns canvis sociopolítics i culturals de grans dimensions que acabaran segles després minoritzant i relegant la llengua catalana als usos familiars. L’expulsió dels moriscos el 1609 obligà a reestructurar la població del territori català i acabà perfilant els actuals límits de la llengua catalana. A partir d’aquest moment, i sobretot després de la Guerra de Successió, la decadència del poble català s’accelera. Amb el Decret de Nova Planta (1707-València i 1716-Barcelona) els Borbons, que representaven l’exèrcit francoespanyol, conquereixen la Corona d’Aragó i hi imposen el castellà, alhora que es fa desaparéixer el català de tots els usos públics. Múrcia, repoblada després de l’expulsió dels moriscos per castellans acaba perdent el català com a llengua vehicular i les comarques interiors del País Valencià, originàriament aragoneses, es castellanitzen progressivament. La invasió francesa de 1808 annexiona temporalment Catalunya a l’imperi francés. Al segle XIX i XX les classes socials altes es castellanitzen i el català comença a competir amb la llengua dels vencedors. Tot i això, la industrialització de finals del XIX i la consegüent aparició d’una burgesia catalana al Principat afavoreix l’aparició de la Renaixença, que reinvindica una opció nacionalista, i que té el seu reflex literari i artístic en el Modernisme. El 1859 es reprenen a Barcelona  —i unes dècades després també es popularitzen a València— uns certàmens literaris que ja s’instauraren a finals del XIV i que no sobrepassaren el XV, procedents de Tolosa de Llenguadoc, anomenats els Jocs Florals o Jocs de la Gaia Ciència. Amb el suport d’intel·lectuals i polítics aquests premis promovien i difonien, i de retruc prestigiaven, la literatura catalana del moment. Pompeu Fabra, el 1913 posa els fonaments d’una reforma lingüística de gran rellevància que va fixar les bases de la gramàtica catalana actual. Després d’un petit parèntesi en el període de la Generalitat Republicana, en el qual el català torna a ressorgir, arriba el franquisme que decapita tots aquells intents de salvar una cultura mil·lenària. Els darrers trenta-cinc anys s’han caracteritzat per una lluita constant entre la recuperació i la supervivència cultural i nacional, d’una banda, i la tendència paral·lela a perdre parlants, resultat d’una inèrcia encetada dècades arrere i que a penes s’ha frenat, a la qual cosa cal sumar els atacs incessants del govern central, que qüestiona tot allò que implica una reafirmació com a poble diferenciat, com ara el model educatiu o el sistema d’autogestió o d’autofinançament d’aquest poble, que per primera vegada ha eixit al carrer a reclamar públicament —de manera decidida i àmplia només al Principat— el dret a l’autodeterminació. 

BIBLIOGRAFIA
Amell Guiomar (1994): Breu història dels catalans, Barcelona, Generalitat de Catalunya.
Borja de Riquer (dir.) (1999): Cronologia dels Països Catalans. història i societat, economia, cultura, ciència, Barcelona, Pòrtic.
Casanova, Emili i Abelard Saragossà (2010): El valenciano: nombre, historia, situación sociolingüística y características básicas, València, Ed. Denes.
Ferrando, Antoni  i Miquel Nicolàs (2005): Història de la llengua catalana, Barcelona, Pòrtic, Editorial UOC.
Veny, Joan (1978): Els parlars catalans, Palma, Ed. Raixa.